El pasado 23 de enero se presentó en la Llibreria Documenta de Barcelona Cartografía del fuego, de Miquel-Lluís Muntané, prologado por Eduardo Moga y con la coordinación editorial de Santiago López Navia. Silvia Rins y Antonio García Lorente, traductores al castellano de las tres obras que conforman este poemario (El foc i la frontera, El tomb de les batalles y Qualitats de la fusta), reflexionan sobre los criterios que han seguido en su tarea, y lo hacen en catalán, para estimular el diálogo entre dos lenguas hermanas que se admiran y se retroalimentan.

Bastir el so del poema: traduir Cartografía del fuego

Por Silvia Rins

Quan Miquel-Lluís Muntané em va convidar a participar en aquest projecte, coneixia bé l’autor i la seva obra, ja que pocs anys abans havia traduït, també per a l’editorial La Discreta, Horas tangentes, un llibre de poemes en prosa, gènere o forma poètica que he investigat i que cultivo amb assiduïtat. Aquest darrer era un poemari singular dins la trajectòria poètica de l’autor, que és essencialment un poeta en vers.

Com sap molt bé Antonio Garcia Lorente, traductor d’uns quants poetes catalans, amb qui vam treballar en equip, el vers exigeix un esforç suplementari per adaptar l’estructura mètrica –l’esquelet del poema– i evitar que la nova versió adoleixi de rigidesa o encarcarament, que la poesia es dilueixi en l’esforç de preservar-ne l’armadura. El fet que el castellà i el català siguin dues llengües romàniques provinents del llatí, no impedeix que cadascuna presenti les seves peculiaritats accentuals, mètriques i lèxiques. En aquest sentit, adequar la poesia estròfica i de vers mesurat de “El fuego y la frontera”, el primer llibre del compendi, va suposar el primer desafiament. Però no va ser l’únic. 

En Muntané, l’exactitud del mot és indestriable de la seva sonoritat. Per tant, no vam escatimar esforços a l’hora de bastir l’arquitectura interna del poema, especialment en els dos darrers llibres, El vuelco de las batallas i Cualidades de la madera, on el vers lliure és més freqüent i els recursos de repetició, com ara les anàfores, estan lligades a les imatges i les metàfores. Preservar la musicalitat tot reinventant al.literacions, mantenint el gust d’una paraula incontestable o vetllant per l’impacte dels versos finals de l’autor  —rotunds i epifànics— va ser l’altre gran repte d’aquesta traducció.

Si partim de la vella polèmica entre John Henry Newman i Matthew Arnold sobre si la bona traducció és la literal o la que versiona, Cartografía del fuego, tot i ser rigorosa, no és una còpia literal de l’original, sinó que ha dut a terme una tasca de recreació molt interessant, per tal que forma i fons convergeixin en un resultat harmoniós per a la llengua castellana.

Cito un parell  d’exemples de precisió acurada en el plà lèxic: 

En «Piedra, papel, tijera», de Cualidades de la madera, el poema en català diu:
«Si tanco el cor abans que el tanquis tu / t’hauré vençut? I quina llei / de triomf seria aquest?».

La paraula «llei», en català, té també el sentit de voluntat, de manera de fer. En castellà, aquest sentit no existeix. Per tant, la vam traduir com a «suerte», paraula castellana amb una llarga tradició literària:

«Si cierro el corazón antes que tú lo cierres, /¿te habré vencido? ¿Y qué suerte/ de triunfo sería este?».

En «Sol de otras mañanas», de El fuego y la frontera,
el poema original diu : «Com un joc car, /un còbit fendeix angles a l’atzar/ per la llum imperfecta».

Es va traduir: «Como en un juego raro, / un mirlo hiende ángulos al azar/ por el incierto claro».

La traducció exacta de còbit, nom d’un ocell, és «correlimos» o «coliblanco». Aquesta paraula, però, fonèticament i rítmicament desbaratava el vers i, a més, interferia en el seu significat: hauria cridat l’atenció i causat estranyesa al lector, trencant-ne l’atmosfera. Per això ens vam decantar per «mirlo», una paraula bisíl·laba, plana, i amb tradició en la poesia castellana. “El mirlo”, de fet, a diferència del rossinyol, ple de simbolisme a la lírica del segle d’or, és un ocell que hi sol apareixer, però en segon terme, lligat al plà de lo quotidià i lo proper, en el si de la natura, acompanyant-nos sense que siguem conscients de la seva omnipresència. Precisament, aquesta càrrega semàntica tan subtil el fa idoni per a la poesia de Muntané, que parteix de lo més anecdòtic i rutinari per dotar-lo de transcendència.

Jorge Luis Borges va conciliar la vella polèmica entre la traducció literal i la que recrea l’original, definint la traducció «com un sorteig d’omissions i d’èmfasis». Espero que el sorteig ens hagi estat propici. I que amb Cartografïa del fuego hàgim aconseguit transmetre l’efecte que té l’obra en català de M. Lluís Muntané –aquesta cadència tan especial que singularitza cada poeta en la seva lengua– als lectors en castellà. 

Fertilizar la lucidesa

Por Antonio García Lorente

Aquesta és la tercera vegada que apareixo com a cotraductor de les obres de Miquel Lluís Muntané. La primera va ser l’any 2010 amb José Antonio Arcediano en el llibre La hiedra obstinada, també publicat per la Discreta, llibre que era la traducció al castellà dels poemaris L’altra distancia i Migdia a l’obrador, traduïts al castellà com La otra distancia i Obrador a mediodía.

La segona vegada va ser com a cotraductor amb la Maite Fernández de dos obres de teatre de l’autor, La penúltima illa i Fulls en blanc, en un únic llibre publicat l’any 2016 per Témenos Edicions. Per la seva banda, la Sílvia Rins li va traduir al castellà el llibre Hores tangents i la Maite Fernández la novel.la breu Millor actriu secundària.

Pel que fa a aquest projecte, vull recordar una anècdota amb el Miquel Lluís. Ja fa uns anys a una trobada, el Miquel Lluís va proposar-me la traducció de El tomb de les batalles i Qualitats de la fusta en un projecte de concepció molt semblant al de La hiedra obstinada. Vaig aprofitar l’avinentesa per recordar-li que també podria incloure’s al projecte El foc i la frontera, i que ja feia un temps li havia enviat una proposta de traducció del llibre sobre la qual treballar i que havia quedat al calaix, i que aquesta era una bona ocasió per treure-li la pols. A més, la dificultat que suposava traduir un llibre de poemes rimats com aquest, li donaria més caché al resultat final.

En aquest llibre, tots els poemes han quedat rimats en castellà, tret d’un («El universo en ti») amb la finalitat de no caure en el risc d’escriure un altre poema que tingués poc o gens a veure amb l’escrit originalment en català pel Miquel Lluís.

Unes pròpies paraules de l’autor, escrites al seu llibre La seducció dels rius van fer-me veure que, malgrat això, l’objectiu amb la traducció d’aquest llibre estava assolit amb qualitat i rigor: 

Algú ha arribat a afirmar que la millor poesia és aquella que es pot traduir amb tota facilitat, però jo en discrepo; una poesia que es deixi traduir dòcilment, sense deixar en el camí ni una filagarsa de la seva essència, ha de resultar, en l’original, tan insípida com un breu extret d’un diari o, més encara, com la nota que pengem a la cuina per avisar que arribarem tard a sopar.

Per aquest motiu, és inevitable que el traductor acabi esdevenint també un tradittore.

A tota l’obra del Miquel Lluís Muntané i això inclou tant els llibres que vaig traduir amb el José Antonio Arcediano, com amb la Maite Fernández, i ara amb la Sílvia Rins hi ha la pretensió vitalista que la lectura de les seves obres nodreixi al lector d’energia positiva. El mateix Miquel Lluís ho diu amb aquestes paraules: 

És innegable que hi ha experiències estètiques que, abans que siguem capaços d’analitzar-ho en termes racionals, sentim que ens transmeten una sensació positiva, com si fossin capaces de pouar, dels racons més profunds del nostre subconscient, una serie d’ones benefactores.

Però els poemes de l’autor poden ser, més tard racionalitzats, i així ho va dir Jordi Llavina al situar els seus versos dins d’un realisme moral i íntim, endinsat a la naturalesa de les coses. Tal i com ja vam dir José Antonio Arcediano i jo: «en la poesía de Miquel Lluís Muntané, la metafísica y la ética van de la mano».

En aquesta línia, defenso que tots els seus llibres es desenvolupen, en una certa forma, des del mètode científic: un plantejament a mode de tesi, un discurs envers la demostració de la tesi, des de l’inteligència emocional, on el poeta fa gala de tenir recursos poètics per a qualsevol necessitat comunicativa de la seva interioritat, dins del seu bon ofici i l’eclecticisme que el caracteritza. Els poemes que posen fi al seus llibres serien el corolari i el llaç final que lliga allò diví amb allò humà en uns finals de llibres rodons, que reivindiquen la necessitat de la lucidesa a la nostres vides. Al final de L’esperança del jonc diu: «He desfet miratges al fons de la tarda i tinc un vers ferit en l’aspre combat amb els corbs grotescs». A L’influx del perigeu: «I ballarem la dansa dels qui arriben amb saba gerda als mots, amb força als passos i vent del nord al fons de la mirada». A L’altra distancia precisament el darrer poema es titula «Lucidesa» i diu: «quan els versos robats a l’alta nit / abasten més enllà del teu insomni, / es baden les rescloses de la pell, / esvaïnt el contorn de les certeses / i a la llum d’un llampec se t’apareix / la imatge més oculta de la vida». A El foc i la frontera al poema «Les hores fèrtils» diu: «Per fer més clara la mirada. / Per poder córrer sense gaire pes. / Per fer bugada / del tedi sord que ens vincla l’espinada. I, si no, per no res». A Migdia a l’obrador al poema «La solitud del capità» diu: «El capità ha apagat el llum de la cabina / perquè res no confongui el sortilegi. / L’embriaga sentir-se com l’heroi / d’una novel.la èpica i, alhora, / l’aclapara la consciència de la petitesa  /[…] i aprendrà que vivim per instants com aquest». A El tomb de les batalles, al poema «Da capo» diu: «Naixia el món mentre naixia el dia. / Va beure un glop d’aquella claror verge / que regalava als ulls la matinada / […] Llavors va caminar damunt les aigües». A Hores tangents, al poema «Com una endreça», diu: «Per les fissures terroses d’un temps esgrunat apunten, fràgils, els borrons més genuïns de l’innocència (l’hivern mai no passa debades). Vetllar-ne l’alè amb la darrera almosta de tendresa, quin bell itinerari, quin gest sublim de llibertat i de força». A Qualitats de la fusta, al poema «Principi d’acord», diu: «És l’hora que ens trobem la llum als dits / sense haver-la cridada / i podem seure en el porxo dels diez / ungits amb una pau que no prescriu». I al poema “Acció directa” de L’ull i el sextant diu: «Com nòmades alçant el campament / quan l’alba s’insinua a l’horitzó, / trenquem els vidres i esberlem els murs; / si salvem la tendresa ens salvarem».

Com a motiu per traduir a d’altres llengües la poesia de Miquel Lluís Muntané, tal i com deiem José Antonio Arcediano i jo al nostre estudi «Las ondas benefactoras. El poeta en su contexto», el qual va ser publicat a La hiedra obstinada”, es diu: «Miquel Lluís Muntané es, por tanto, un poeta único por la originalidad y el calado de su obra, tanto dentro del panorama de la poesía catalana actual en particular como en la poesía española, en general, en todas las lenguas del Estado». Defenso la seva vigència a fi de justificar també Cartografía del fuego. Traduir els seus poemes a la llengua majoritària d’Espanya materialitza aquesta voluntat d’ancorar un autor tan original com el Miquel Lluís, poeta que no rendeix cult seguidista a les modes, dins del panorama literari espanyol, posant-lo damunt la taula, a la vista dels lectors de poesia no catalans.